Fundació Andreu Nin
PRESENTACIÓ de Las Victimas de Negrín
Antonio Cruz González , Juny 2009.
Aquest llibre pretén demostrar que la carrera. política de Juan Negrín és immersa en un d'aquests principis que tan donats són els anglosaxons a aplicar als col·lectius (lleis de Parkinson, llei de Murphy) per demostrar la ineficàcia del sistema, com si el sistema per si mateix conservés una puresa que és corrompuda només per alguns individus. Bé, encara que existeixin aquestes contradiccions, de vegades són dignes d'estudi certs principis sociològics aplicats a les societats jerarquitzades. Em refereixo estrictament, al principi de Peter, molt de moda en els anys 60, que estableix l'ascensió dels empleats de les empreses i altres institucions, fins a arribar a l'estatus de la incompetència. S'estudiaven nombrosos exemples. El venedor que sent el primer en vendes, li incorporen a Director comercial, on es dedica a vegetar mentre els que embenin són els seus subordinats, o bé el futbolista famós, que una vegada acabada la seva vida esportiva, l'incorpora el sistema a un lloc|parada directiu en la Federació, o a un càrrec presidencial en el seu club, on demostra la seva nul·la competència en aquests temes.
El Dr. Negrín, professionalment un bon metge, hereu científic de Cajal, i bon professor d'universitat, formant tutelatge d'investigadors com Sever Ochoa, o Gran Covián, per citar a alguns dels més famosos, en un moment determinat de la seva vida, li atreu el poder, la vanaglòria, la prepotència, i es deixa embarcar en una navegació, que sense saber-lo, o bé sense importar-lo, entra de ple en un dels supòsits del principi de Peter de la societat jerarquitzada. Arribar al més alt, encara que aconsegueixi ser un complet incapaç.
Aquesta és la meva hipòtesi de partida, que tractaré de demostrar al llarg del llibre, per arribar a una síntesi, motivat sens dubte per la quantitat d'hagiógrafos, que desconeixedors de la Memòria Històrica o bé intentant guanyar un pròcer per justificar els seus actes actuals, pretenen encumbrar i perdonar unes accions que van tenir una repercussió enorme en la derrota de la República davant de les forces feixistes.
Naturalment, intentarem allunyar-nos del pamflet per arribar a l'anàlisi de la realitat concreta. No atribuirem només a Negrín la derrota en la Guerra Civil, però és evident que aquest va posar els mitjans|medis que creia oportuns, i que es va demostrar a la pràctica que no ho eren, per impedir el possible triomf de les forces republicanes sobre les forces rebels, feixistes i nacionalsocialistes.
I és que el que va arribar a prendre la majoria de les decisions es deia Dr. Negrín. Qualsevol polític, pensant sense pasionamiento, hauria considerat una bogeria prescindir de les milícies antifeixistes de la CNT-FAI, del POUM, d'altres petits partits, o de fraccions de partits, com els bolcheviquesleninistas i els socialistes de Llarg Caballero. Realitzant-ne amb ells una "neta" ideològica, pressionat des de l'URSS i amb complicitat de les diferents forces comunistes ortodoxes des d'aquí (GPU = NKVD, Komintern, assessors i ambaixadors, i finalment PCE i PSUC, aquests dos últims per obediència deguda). A més inventar-se una frase: "primer la guerra, després la revolució", simplement perquè els defensors de la frase eren els que no havien fet aquest inici de revolució, i és evident que no volien fer-la, que no era en aquell moment el seu interès. La prepotència de no suportar una Revolució, feta pels comunistes heterodoxos i comunistes llibertaris, va fer que es donés una guerra civil dins de la Guerra Civil, abans d'acabar l'altra, la que era prioritària.
El prendre aquesta decisió, és a dir acabar amb el POUM i els altres citats|esmentats, va ser la decisió prioritària de Negrín tot just arribar en poder. Decisió que en el seu origen provenia de l'estratègia de Stalin, que és el mateix per dir que no tenia res d'original, ja que era dirigida des de Moscou.
Per això dins del capítol del pensament polític de Negrín, no tenim més remei que citar l'estratègia de Stalin, i comprovant que coincideixen, en ser aquesta última anterior, es dedueix per què es va posar en pràctica i per què es van obeir consignes estalinistas.
No pretenc fer una biografia completa del personatge, només reflectir la seva trajectòria política: diputat, Ministre d'Hisenda, President del Consell de Ministres en l'interior, junt amb la cartera de Defensa, i President, malgrat la pressió de les institucions republicanes que no el ratificaven, en l'exili. I a la presa de decisions d'aquelles quatre etapes, veurem els errors comesos globals i parcials. Un personatge que va utilitzar el càrrec, depèn d'on es trobés, per créixer, per a exhibició personal, per a un desenvolupament cínic de la política, i per a, finalment atribuir-se accions que estaven planejant i dirigint-ne d'altres.
Pinso de Negrín, que si no era socialista, ni tampoc comunista, ni tampoc demòcrata, no quedava més que una opció, ser oportunista. Doncs alguna cosa d'això hi va haver, mai no es va observar enél, un afany de superació, un canvi d'actitud, una opció que s'apropés als que estaven lluitant, de veritat, amb les armes i contra la gana i la misèria. Ho anirem veient als diferents capítols. Al final el lector es trobarà amb totes les claus dels testimonis de la seva època, i dels historiadors i investigadors posteriors, que unit a la documentació de l'obertura d'arxius|arxivaments secrets, no ha de deixar cap dubte per demostrar la hipòtesi mantinguda.
He d'incloure aquí una petita reflexió, complementària de l'anàlisi psicològica-jesuítico-individualista del principi de Peter expressat. És important veure que dins d'una anàlisi dialèctica, sempre sorgeixen en situacions revolucionàries, el representant de la burgesia que lidera la contrarevolució. Així Nin cita al seu exemplar llibre, La Revolución Española (1930-1937), reeditat en aquestes dates per El Viejo Topo, que la classe burgesa crea els seus ressorts per trobar el líder que millor el representi. I cita|citació a Thiers que acaba amb la Revolució Francesa de 1848, a Kerensky contra la Revolució Russa després de febrer de 1917, i a Chang-Kai-Chek, en la Revolució Xina. És a dir, el propi sistema burgès, que únicament persegueix consolidar per tots els mitjans la seva dominació de classe, obtenint suports de la petita burgesia d'esquerra (que en la nostra República, van assumir els prietistas, el PCE, amb la seva ajuda a Negrín i la seva actitud|postura contrarevolucionària, els nacionalistes...) que es va convertint a l'instrument dels interessos d'aquella, i finalment el proletariat, en deixar-se influir per l'esquerra democràtica es condemna a la pròpia derrota. Tot el que cita|esmenta Nin es va donar en la nostra República, i això que ell no va arribar a veure'l, sucumbint sota la traïció. Les classes socials representades, les forces que es van donar les batalles corresponents, i no només contra el feixisme, per la lluita pel poder republicà, al final de tot van deixar una figura, trista figura, que es recordarà sempre, la del burgès Juan Negrin.