Fundació Andreu Nin

13.12.08. 16 horas. “ANATOMÍA D´UNA CONTRARREVOLUCIÓ: STALIN, NEGRÍN I EL FI  DE LA REPÚBLICA”.

PONENTES: Ferrán Aisa, Reiner Tosstorff, Antonio Cruz.
MODERADOR: Albert Toledo.
 

LA BARCELONA REVOLUCIONÀRIA
La revolució abans i després del 19 de juliol de 1936 canvia la societat; creant-se patrulles de control, milícies, tribunals populars, etc. Había tot un moviment revolucionari al carrer. Van ser una revolució a mitges tintes; la lluita es dirimia entre qui volien aprofundir-la o els contrarevolucionaris que volien acabar amb ella. La revolució ha de fer-se de manera ràpida, altrament venç la contrarevolució.
Es van ocupar locals burgesos, eclesiàstics i públics per col·lectivitzar-los o per allotjar organismes revolucionaris. Així, per exemple, al Barri de Sarriá; el POUM es va apoderar d'una mansió que es convertiria en un hospital: "Casa de Reposo Joaquín Maurín".
Es van col·lectivitzar les indústries que després serien ratificades legalment, per part de la Generalitat, mitjançant el Decret de Confiscació d'Indústries. Els propis consellers-regidors de l'Ajuntament de Barcelona, d'ERC-CNT; consideraven que era més profitós que estiguessin aquests sectors econòmics d'utilitat pública a les mans dels treballadors, ja que per exemple, els autobusos urbans en estar col·lectivitzats, recaptaven més impostos que anteriorment a la seva col·lectivització.
Es crea la nova escola; l'"Escola Única", el 01 d'octubre de 1936, sota el lema "Ningú nen sense cap. escola". Per a això brigades de treballadors voluntaris de la construcció (normalment de la CNT), van construir edificis nous i en van rehabilitar altres que s'havien confiscat prèviament. Durant la revolució, malgrat els problemes, dels bombardeigs i de les calamitats, que es va haver de sofrir; es va escolaritzar a la totalitat de les nenes i nens de Catalunya.
Entre els òrgans de doble poder que es van crear en ple procés revolucionari a Barcelona, cal destacar els Comitès de Barriades Revolucionàries; òrgans amb més poder en els primers moments que la pròpia Generalitat. Els anarquistes, malgrat la seva enorme presència al carrer, no van ser capaços de crear òrgans de poder alternatiu concordes a la seva influència política.
LA "NO INTERVENCIÓ" EN LA GUERRA CIVIL I LA CONTRAREVOLUCIÓ ESTALINISTA
A França governava el Front Popular de Léon Blum, qui liderava la iniciativa europea de la "No intervenció" en la Guerra Civil Espanyola i la negativa a vendre armes al govern de la República. L'historiador neonegrinista Ángel Vinyes, relata les cíniques llàgrimes de Blum davant de la delegació socialista espanyola, perquè el seu govern "no podia" vendre armes a la República.
No hi havia aliats exteriors de la revolució. Davant d'això, la República es va llançar en braços de l'URSS que continuava mantenint en el seu encapçalament la terminologia "socialista", encara que en realitat, Stalin, pretenia acabar amb la revolució espanyola.
El PSUC es funda una vegada començada la Guerra, el setembre de 1936, i tot seguit s'adhereix a la III Internacional. Aquest partit pretendrà tenir un caràcter hegemònic a Catalunya i alguns dels seus militants es convertiran, de fet, en els caps del sindicat UGT. El PSUC volia, davant la col·lectivització, municipalizar-lo tot; transports públics, serveis públics... a fi de poder controlar-los. Però aquests serveis públics estaven a les mans de la CNT ja que l'UGT no tenia cap influència en els mateixos.
Encara que inicialment la dirigent comunista "Pasionaria" va intentar en les primers moments de la guerra assolir un acord amb el POUM de Madrid, amb qui no li importava llavors acordar donat l'ambient revolucionari que es vivia, aquesta situació posteriorment canviarà, a partir d'agost de 1936, amb les instruccions que Moscou ordena als seus coreligionaris espanyols, el PCE i el PSUC:

L'URSS decideix comprometre's a recolzar la República (burgesa) per acabar amb la revolució.

Comencen els "Processos de Moscou" i es llança la consigna, per part de l'aparell de propaganda soviètic, d'una conspiració trotskista mundial. Es considerarà el POUM com els "trotskistes" de l'estat espanyol.

La constant pressió des de l'URSS al PCE, tenia com a objectiu que aquest partit fos més actiu contra el POUM. La consigna serà: "El trotskisme aliat del franquisme". L'ofensiva estalinista acabarà en una primera fase amb l'expulsió del POUM dels organismes públics i institucionals, per a continuació tractar de liquidar físicament el trotskisme a Espanya i a França. Stalin no podia acceptar una revolució diferent de la que ell pretenia representar i per això no suportava l'existència d'un partit comunista alternatiu a l'oficial com era el POUM.
La contrarevolució té un punt culminant amb "Els Fets de Maig de 1937", amb les següents conseqüències:

Eliminació de la revolució, encara mantenint-se en alguns casos les col·lectivitzacions.

Reforçament de l'aliança burgesa ERC-PSUC davant la proletària CNT-POUM.

La Generalitat queda molt disminuïda en les seves competències d'autogovern. El govern de la II República desposseeix la Generalitat de les competències d'Ordre Públic i indústries de guerra i acaba amb la situació d'independència, de fet, de la que gaudia Catalunya.

Es passa d'una situació revolucionària, alegre; a l'amarga sensació que s'està perdent la guerra i sofreix calamitats.

LA PERSECUCIÓ DEL POUM
Sobre la campanya contra el POUM hi ha avui dia una certa historiografia "neonegrinista", segons la qual treure a col·lació i denunciar aquesta persecució política és "anticomunisme". A la campanya contra el POUM conflueixen forces polítiques molt diferents; hi havia unes que volien reconduir el procés revolucionari perquè se sentien febles per acabar amb ell, altres que veien amb simpatia aquest procés i altres amb posicions obertament contrarevolucionàries, en l'intent d'aconseguir suports per a la causa republicana als països europeus capitalistes; especialment a França i la Gran Bretanya.
La campanya estalinista contra el POUM tenia per objecte acabar amb la revolució a fi que es retrocedís a una situació política anterior al 19 de juliol. És una campanya contrarevolucionària en la qual els estalinistas, que monopolitzaven el prestigi que encara tenia l'URSS entre sectors de l'Esquerra, feien xantatge a la resta de partits republicans utilitzant el control de les armes venudes pels soviètics.
Com detall anecdòtic sobre la inconsistència de les calúmnies abocades ontra el POUM, qualificant-los d'agents del feixisme, caldria contraposar que és el mateix ministre de propaganda nazi i efímer successor d'Hitler a la cancelleria del III Reich, després del seu suïcidi, Joseph Goebbels, que durant el congrés anual del partit nazi en el "Parteitag" de Nürnberg, el setembre de 1936, es va referir llargament a la Guerra Civil Espanyola i en concret va atacar públicament Andreu Nin, a qui va qualificar com la "cara pública del bolxevisme a Espanya"; assenyalant-lo com el seu enemic.
EL GOVERN NEGRÍN
Des de l'any 2007 està tenint lloc, impulsada pels historiadors oficials, una campanya reivindicant la personalitat política de Negrín. Se li porta a col·lació per part dels historiadors revisionistes ("revisionadores" en realitat), ocultant els detalls "dolents" de la seva biografia política. Així, uns el qualifiquen com "avançat al seu temps, un socialista que va pactar amb els comunistas...Igual que ara, i hi ha els qui han arribat a qualificar-lo com a "keynesià" anterior a Bretton-Woods.
El suport de certs sectors del PSOE, contemporanis de Negrín, a la seva carrera política, malgrat pertànyer aquest a la classe dels terratinents; era perquè Negrín tenia una brillant trajectòria com a investigador. Negrín era catedràtic de la facultat de medicina de la Universitat de Madrid. El fet que fos un dels pocs catedràtics dins del PSOE, li permetria arribar a la cúspide del poder polític republicà. La situació de guerra, a més, va afavorir les seves pràctiques caciquiles i antidemocràtiques, de la mateixa manera en la qual molts lúmpens del PCE es van fer forts com a goril·les estalinistas. La gestió de l'"Or de Moscou" va afavorir les bones relacions de Negrín amb els comunistes oficials, sent el i Álvarez del Vayo, els homes de Stalin en el PSOE. Els "Tretze Punts de Negrín" gairebé amb tota seguretat van ser inspirats per Palmiro Togliatti, un dels agents més destacats estalinistas a Espanya.
Mentre que Negrín sí que va intervenir en el canvi de presoners feixistes, com en el cas del cunyat de Franco, Serrano Suñer, a qui va facilitar la seva sortida de la presó Model de Madrid per ser ingressat en un hospital, poc abans dels esdeveniments de Paracolls, i d'on va poder fugir fàcilment a l'estranger; al contrari no va moure un dit per bescanviar Joaquín Maurín pres a les presons franquistes.
Sobre el segrest d'Andreu Nin, Negrín va afirmar que ell no era el president del consell de ministres en el moment de la desaparició del dirigent poumista. Sent cert que era Llarg Cavaller, Negrín no el va recolzar en la seva negativa a il·legalitzar el POUM, exigit pels ministres del PCE. Ja sota la seva presidència, tampoc no va fer gens per buscar a Nin, malgrat les pressions al respecte d'altres ministres del seu propi govern.
Va crear el sinistre Servei d'Informació Militar (SIM), que va arribar a comtar amb 6.000 membres armats a la rereguarda, per vigilar i reprimir el POUM i la CNT; furtant d'aquesta manera efectius i armes als fronts de guerra. Va crear, igualment, el cos de carrabiners; per desarmar els milicians anarquistes que controlaven la frontera amb França i va perseguir als poumistas, que van haver d'integrar-se, després de la dissolució de la 29a Divisió, en batallons anarquistes per no ser assassinats.
L'OR DE MOSCOU
El Decret de la tramesa a Moscou de les reserves d'or del Banc d'Espanya, no va ser ratificat per les Corts Republicanes, ni a València ni en l'Exili; sent per tant il·legal, un acte de prevaricació. Aquesta no ratificació per part de les Corts del "Decret de l'Or", és un acte de traïció a la República. Així mateix Negrín va ocultar el President de la II República, Azaña, la destinació de l'or. Per afavorir l'anuencia política en el pla d'evacuació de l'or, va divulgar les badomeries que els anarquistes volien assaltar el Banc d'Espanya.
Després de la mort de Negrín, els seus col·laboradors més estrets van lliurar la comptabilitat i documentació referent a l'"Or de Moscou" al govern de Franco en lloc de fer-ho al govern de la II República. En l'esmentada documentació de l'or, es declara que Negrín reconeixia en el govern de Franco la continuació de la legitimitat jurídica de l'Estat Espanyol. El destacat membre del PSOE, Luis Araquistain, ja l'havia qualificat bastants anys enrere de "traïdor". (*)
EL FINAL DE LA II REPÚBLICA
Negrín va acabar amb les Brigades Internacionals a finals de 1938, creient, estúpidament, que d'aquesta manera les forces nazis i feixistes es retirarien igualment de l'Espanya franquista.
Negrín no va declarar l'estat de guerra fins a Gener de 1939, quan aquesta ja estava a punt d'acabar-se amb la derrota de la II República. La no declaració de guerra fins a data tan tardana, va permetre a Negrín no haver de cedir el poder als militars. La seva consigna de "Resistir és vencer" era pura propaganda; en aquell moment tot estava perdut i a més ell personalment estava gestionant assolir un acord amb Franc a través del Duc d'Alba, ambaixador franquista a Londres.
La Guerra Civil Espanyola va acabar en el moment en què aquesta es va convertir en una molèstia per a Stalin, que volia assolir un acord amb Hitler; que es va materialitzar en el "Pacte Germànic-Soviètic" amb el ministre nazi d'assumptes exteriors Von Ribbentrop. Reivindicar Negrín és reivindicar una derrota vergonyosa de la Guerra Civil.
En l'exili, Negrín va mantenir seriosos conflictes amb els dirigents del PSOE i, particularment, amb Indalecio Prieto; a costa, entre altres motius, de l'arribada a Mèxic del iot "Vita", vaixell noliejat secretament per Negrín, amb obres d'art i joies confiscades a aristòcrates durant la Guerra, per costejar el seu luxós tren de vida.

(*) NOTA:
Com està ja àmpliament documentat, és sabut que les reserves d'or del Banc d'Espanya es van enviar a l'URSS per pagar, per avançat, la compra a l'estat soviètic d'armes per part del Govern de la II República. Al Decret de tretze de setembre de 1936, sobre la tramesa a Moscou de les reserves d'or del Banc d'Espanya, firmat pel Ministre d'Hisenda Juan Negrín López i per Manuel Azaña, es faculta el govern republicà a què adopti "aquelles mesures precautòries que consideri necessàries per a millor salvaguardar les reserves metàl·liques del Banc d'Espanya, base del crèdit públic. L'índole mateixa de la mesura, i la raó de la seva adopció exigeixen que aquest acord romangui reservat", i es afegeix " ...de acord amb el Consell de Ministres, i a proposta del d'Hisenda (...), amb caràcter reservat (igualment) s'autoritza el Ministre d'Hisenda perquè en moment que ho consideri oportú ordeni el transport, amb les majors garanties, al lloc que s'estimi de més seguretat, de les existències que en or, plata i bitllets hi hagués en aquell moment a l'Establiment Central del Banc d'Espanya (...) El Gobierno donarà compte al seu dia a les Corts d'aquest Decret. " Com es verifica,Negrín va ocultar al President de la II República, Azaña, on s'enviava l'or. A més el Decret no va ser ratificat per les Corts Republicanes, sent per tant il·legal; un acte de traïció a la República.
Al document oficial de la recepció a Moscou de la segona partida d'or enviada des d'Espanya, firmat pels Comissaris del Poble de l'URSS de Finances, Grigori Grinko, d'Assumptes Exteriors Adjunt, Nikolái Krestinski i per l'ambaixador espanyol, Marcelino Pascua; s'assenyala cínicament que la tramesa de l'or a l'URSS es tractava d'un "dipòsit", per la qual cosa es pretenia fer creure que es tractava d'una cessió provisional i no una transmissió de la propietat. És aquest artifici, entre moltes altres, la que serà utilitzada pels propagandistes de Negrín per justificar, durant el franquisme, que la tramesa de l'or a Moscou no tenia relació amb pagaments d'importacions d'armes per part de la II República a l'URSS
Després de la mort de Negrín, els seus col·laboradors més estrets van lliurar la comptabilitat i documentació referent a l'"Or de Moscou" al govern de Franco en lloc de fer-ho al govern de la República. Així, el seu fill Rómulo Negrín, en un document remès al govern de Franco i presentat públicament i conjuntament amb el cònsol adjunt en funcions del Consolat General d'Espanya a París, Enrique Pérez-Hernández, el 18 de desembre de 1956; declara que l'operació de l'or va ser decidida per unanimitat pel govern presidit per Llarg Cavaller i que l'última remesa d'armes enviada a la República per part de l'URSS, (realitzada, aquesta sí, a crèdit per haver-se consumit ja les reserves d'or), "mai no es va justificar davant del Govern (presidit per Negrín), ni va arribar a poder d'Espanya". Amb aquesta mentida els seus col·laboradors pretenien fer creure que era voluntat de Negrín "que cap tramesa (per part del govern soviètic) d'armes i municions feta a Espanya, no obligava a aquesta al seu pagament. " A l'esmentat document s'observa una altra traïció més a la II República, en declarar així mateix que "malgrat totes les diferències internes, (amb el govern de Franco), el senyor Negrín considerava sempre la continuïtat jurídica de l'Estat espanyol, en relació amb els drets imprescriptibles d'Espanya (sobre l'or) ", i afegia que en cas de conflicte entre Espanya i l'URSS, l'interès espanyol era solidari per sobre de règims (el franquista) i diferències polítiques.