Fundació Andreu Nin

La CNT i l'Aliança Obrera.

Els dos grans moviments de masses de la primera meitat del segle XX en el moviment obrer espanyol eren l'anarcosindicalista i el socialista. Si bé la primera Aliança Obrera es va crear el 9 de desembre de 1933 a Catalunya sota els auspicis del BOC i l'HISSI i sense la participació de la CNT, el seu precedent històric podria buscar-se en el Pacte de Saragossa firmat el 17 de juliol de 1916 per l'UGT (Llarg Cavaller, Julián Besteiro i Vicente Barrio) i la CNT (Salvador Seguí i Àngel Pestanya) (1) que va possibilitar que les vint-i-quatre hores de la vaga general del 18 de desembre de 1916 fossin "unes maniobres proletàries amb un encert i un èxit com no es coneixien a Espanya" .(2) Así, si l'Aliança Obrera de l'any 1933 com a idea política no va sorgir de cap de les dues grans fraccions del moviment obrer no s'ha d'oblidar que els dos grans propulsors teòrics del procedir aliancista de la dècada dels trenta, Joaquín Maurín i Andreu Nin, havien estat militants reconeguts de la CNT i ambdós eren grans admiradors de Salvador Seguí, un dels signants del Pacte de Saragossa, i en qui niaven idees aliancistas per enquadrar a les dues grans fraccions del moviment obrer espanyol.
La conjuntura en la qual es va donar la materialització de la primera Aliança Obrera era completament nova en l'Estat espanyol. Eren els temps de la II República però quan aquesta ja havia pansit les il·lusions que els treballadors de la ciutat i del camp havien dipositat en ella. La desil·lusió popular havia possibilitat la victòria de la dreta en les eleccions generals del 19 de novembre de 1933, dreta que, liderada per la CEDEIXI, no només volia desmuntar les reformes del bienni republicà-socialista (1931-1933) sinó portar l'Estat corporatiu, seguint l'exemple del que ocorria a Itàlia, Alemanya i a Àustria, el que suposaria la fascistización de la II República.
Va ser aquesta nova conjuntura la que va portar la insurrecció anarquista del 8 al 12 de desembre d'aquell mateix any per zones d'Aragó, La Rioja i Andalusia, la que va portar que el PSOE/UGT amenacés amb cridar a la insurrecció si entraven en el govern ministres de la filofascista CEDEIXI, i va ser també en aquesta conjuntura quan dos excenetistas, antany lligats al sindicalisme revolucionari i ara relacionats amb les tradicions bolxevics, Joaquín Maurín i Andreu Nin, van cridar a crear l'Aliança Obrera, a aglutinar a les diverses fraccions del proletariat per fer-li front a la dreta en el seu clar intent de fascistizar la II República.
La configuració material de la primera Aliança Obrera es va deure al pacte entre el BOC, l'HISSI, els Sindicats d'Oposició (els treintistas), l'USC, que posteriorment seria expulsada per formar part del govern de la Generalitat, l'Unió de Rabassaires, que l'abandonarà al poc temps, la FSL, el PSOE i l'UGT .(3) Com es veu no integrava aquesta primera Aliança Obrera la CNT malgrat constituir-se a Catalunya, on el sindicat anarcosindicalista enquadrava a la majoria de la classe treballadora.
Què era l'Aliança Obrera per als seus promotors teòrics i per als anarcosindicalistes que la van acceptar? Hi havia divergències fonamentals? Vegem-ho. Per a Nin abans d'octubre de 1934, "l'Aliança Obrera tenen dues característiques fonamentals que, per la seva transcendència, jutgem que nosaltres es posi en relleu: primer, l'afirmació clara i resolta de la qual la classe treballadora es disposa a lluitar, no com un apèndix radical, sinó per complir amb plena independència, la seva missió històrica: donar la batalla a la burgesia, conquerir el poder i realitzar la revolució social; segon, l'acord perfecte, per complir aquesta missió, amb els camperols, la qual reivindicacions poden trobar plena satisfacció només en la revolució proletària" .(4) Decía Maurín ja el 1936, "l'Aliança Obrera, o no serà res, o ha de ser el soviet de la revolució espanyola. En aquest últim cas, són tres les fases per les quals ha de passar: Primera, organisme de front únic, de reagrupament obrer, unitat d'acció ofensiva o defensiva, segons els casos. Segona, instrument insureccional, com va ser a Astúries i en part en Catalunya. Tercera, organisme de poder" .(5)
Vegem ara l'opinió del llibertari Orobón Fernández, "una intel·ligència d'excepció" (6) per al teòric anarquista Diego Abad de Santillán, i un dels grans valedors del moviment aliancista al si de la CNT, en un article publicat el febrer de 1934: "La realitat del perill feixista a Espanya ha plantejat seriosament el problema d'unificar el proletariat revolucionari per a una acció d'abast més ampli i radical que el merament defensiu. Reduïdes les sortides polítiques possibles de la present situació als termes únics i antitètics de feixisme o revolució social, és lògic que la classe obrera s'esforci en guanyar aquesta partida (...). Els treballadors espanyols coincideixen avui instintivament a apreciar la necessitat d'una aliança de classe que posi fi al paqueo interproletari provocat per les tendències i capaciti al capdavant obrer per a realitzacions d'envergadura històrica.
Pot dir-se que psicològicament l'aliança és ja un fet (...). Aquesta disposició anímica de la classe obrera necessita|precisa una prompta i eficaç cristal·lització orgànica (...). Els treballadors de les diverses tendències s'han adonat que la unió combativa de classe és avui qüestió de vida o mort per a la causa del proletariat (...). L'alternativa és clara: cal ser enclusa o martell; o aixafem implacablemente al feixisme, o aquest ens aixafarà sense contemplacions de cap gènere (...). Per vèncer l'enemic que s'està acumulant davant el proletariat, és indispensable el bloc granític de les forces obreres. La fracció que torni les esquenes a aquesta necessitat es quedarà sola (...). Perquè mil vegades preferible a la derrota que el que l'aïllament ens oferiria, inevitablement, és una victòria proletària parcial que, sense ser patrimoni exclusiu de cap de les tendències, realitzi de moment les aspiracions mínimes coincidents de tots els elements pactantes, aspiracions mínimes que comencen en la destrucció del capitalisme i la socialització dels mitjans|medis de producció (...). I no han faltat companys de significació en els mitjans|medis confederals que amb la major bona fe, sens dubte, s'han declarat adversaris d'aquesta intel·ligència obrera, i fins i tot han fet patètiques crides en defensa dels principis anarquistes que ells erròniament creïn amenaçats. Aquests camarades sembla no haver-se adonat en els dos mesos últims, canvi que pot resumir-se en tres fets, del profund canvi que el panorama social d'Espanya ha experimentat: Primer, la invalidació total de la democràcia i els seus expedients polítics; segon, la radicalització reaccionària de la burgesia espanyola, avui en marxa ostensible cap al feixisme, i tercer, el desplaçament teòric i pràctic de la socialdemocràcia que, abandonant la seva funesta política col·laboracionista, s'ha reintegrat a seu posicions de classe. Aquests tres fets, clarament visibles, han aclarit el camp de la lluita de classe, creant una situació nova i de peculiars exigències tàctiques (...). La unitat exigeix una base de sinceritat (...). Convé no oblidar que de la sinceritat d'aquesta unió depèn la serietat de les conquestes i la possibilitat que una revolució feta per un bloc proletari a Espanya sigui recolzada per blocs anàlegs allèn de les fronteres (...). La unitat proletària és hacedera en un noranta per cent amb el qual només la vulguin la CNT i l'UGT (...). El restabliment de la cordialitat, la franquesa i el respecte mutu entre els diferents sectors del camp proletari, és el primer pas pràctic cap a l'aliança revolucionària. I aquest pas només pot donar-se prescindint tots de les belicosidades de bandería, sense ofegar, és clar, l'expressió de la crítica objectiva (...). Si Llarg Cavaller vol fer-nos creure en la sinceritat de les seves manifestacions revolucionàries, al qual estem ben disposats, és precís que imposi una conseqüència decidida amb elles als diputats socialistes. Coneixem molt bé els maneigs dels Trifones, Besteiros i Saborits contra la unió obrera i la revolució (...). I la unitat revolucionària es farà, no per a encumbrar cacics ni fer ministres pequeñoburgueses, sinó per acabar amb l'enrenou|tarima capitalista i començar la construcció d'un món nou i lliure (...). Hem arribat a l'aspecte més delicat del problema. El primer que convé deixar assegut és que cap de les bases doctrinals específiques de cada moviment no pot servir de plataforma a la unitat (...). Llarg Cavaller parla de la conquesta íntegra del poder públic ;(7) els comunistes volen la implantació de la dictadura del proletariat i els anarcosindicalistes aspiren a instaurar el comunisme llibertari (...). D'aquests tres punts de vista cal treure tot el que mútuament tinguin de refractari i incompatible. Només així es podrà trobar la necessària línia de convergència, de l'assoliment|èxit del qual i manteniment depèn el triomf permanent i ascendent d'una revolució proletària (...) ja que en el fons, i segons reconeixement explícit dels seus principals teòrics, també els comunistes i socialistes aspiren, com a última etapa del seu desenvolupament, a un règim de convivència sense classes ni Estat, una de les bases de l'aliança haurà d'estipular l'avenç en aquest sentit fins on sigui possible. És a dir, que amb el nou ordre social no han de crear-se òrgans|orgues coercitius a la lleugera i pel caprici d'ajustar-se al receptari artificiós d'una tendència, sinó només els ressorts estrictament indispensables per a la canalització eficaç de la tasca revolucionària (...). El burocratisme i el bonapartisme, amenaces latents de tota revolució, s'eviten posant la revolució a les mans del poble laboriós (...). El que més importa és fixar des d'ara les línies directores d'ordre general que poden servir de plataforma a l'aliança (...). Primer. Acord sobre un pla tàctic inequívocament revolucionari que, excloent en absolut tota política de col·laboració amb el règim burgès, tendeixi a caure aquest (...). Segon. Acceptació de la democràcia obrera revolucionària, és a dir, de la voluntat majoritària del proletariat, com a comú denominador i factor determinant del nou ordre de coses. Tercer. Socialització immediata dels elements de producció, transport, commutació, allotjament i finances (...). Quart (...) manteniment del principi d'unitat en l'estructuració de l'economia. Cinquè. Tot òrgan|orgue executiu necessari per atendre altres activitats que les econòmiques estarà controlat i serà elegible i revocable pel poble. Aquestes bases són molt més que una consigna. Representen un programa que recull sintèticament les realitzacions susceptibles de donar medul·la social a una revolució. A més de ser un cartell expressiu de les aspiracions essencials del moviment obrer, constitueixen un punt de coincidència en el fonamental per a totes les tendències. De qualsevol manera, amb aquestes o amb altres bases, considerem necessari establir un acord previ sobre els primers passos de la revolució (...) Perquè si per derrotar a un règim enemic és indispensable la unió de les forces proletàries, ho és molt més per assegurar el fruit del triomf revolucionari i vèncer les dificultats que puguin acumular-se en el període inicial (...) Cuanto queda dit escandalitzarà potser als aficionats a cavalcar sobre purismes teòrics. Potser se'ns esborri d'heretges per no pagar tribut a rigideses dogmàtiques en boga|voga. No ens importa (...). Hem vist la realitat sense les ulleres fumades de preocupacions i convencionalismes doctrinals. Es tracta d'una revolució i no d'una discussió doctoral sobre tal o cual principi. Els principis no han de ser manaments de la llei, sinó fórmules àgils per captar i modelar la realitat". (8)
Aquest raonament polític d'Orobón Fernández no va caure en sac trencat perquè el 28 de març de 1934 "la Confederació Regional del Treball|Feina d'Astúries, Lleó i Palència" (9) va firmar amb la Federació Socialista asturiana l'Aliança Obrera. Amb quin propòsit es va firmar l'aliança? Amb un molt clar, "aquest pacte constitueix un acord d'organitzacions de la classe treballadora per coordinar la seva acció contra el règim burgès i abolir-lo" .(10) La CNT asturiana va a defensar de manera categòrica la necessitat de mantenir l'aliança a Astúries amb el moviment socialista en el Ple de Federacions Regionals de la CNT, celebrat a Madrid el 23 de juny de 1934. El pacte entre l'anarquisme i el socialisme a Astúries va atreure immediatament al pit|si de l'aliança al BOC i l'HISSI, mentre que el PCE atacarà aquest procedir d'una forma tan rotundament sectària que arribarà a dir que "l'Aliança Obrera és el nervi viu de la contrarevolució" ,(11) el que no li impedirà entrar en ella a Astúries quan es desencadeni la insurrecció ni passar a reivindicar a posteriori la revolució asturiana com un producte exclusivament seu.
Per intentar comprendre per què la CNT no va entrar en l'Aliança Obrera a Catalunya i sí ho va fer a Astúries cal tenir en compte diversos factors. En primer lloc, tant en el moviment anarcosindicalista com en el socialista hi havia una dinàmica d'absorbir les parts i no d'aglutinar al conjunt del moviment obrer. Podríem dir que tenien un programa per als treballadors enquadrats en la seva organització però no un programa per al conjunt de la classe treballadora. Així, ambdós moviments de masses pecaven de sectarisme. Cap d'ells no va poder entendre que per liderar el moviment obrer no s'ha d'encaixonar en la pròpia organització. Uns i d'altres l'haurien pogut liderar enquadrant-lo en una organització comuna a tota la classe treballadora, encara que per mantenir el lideratge haurien hagut de baixar a la sorra de la diversitat ideològica, on no valen com|com a principis els esquemes d'una organització en particular. En segon lloc, en la CNT catalana l'Aliança Obrera no va ser vista amb bons ulls possiblement perquè se la veia com|com a un competidor en la tasca d'organitzar la classe treballadora. Això explicaria que a Catalunya la CNT estigués en contra del moviment aliancista, no obstant això això va portar contradiccions perquè quan es va donar allà la insurrecció d'octubre parts de la CNT hi van participar amb vigor. En tercer lloc, a Astúries cap de les dues grans fraccions del moviment obrer no era hegemònica, encara que tingués més força la socialista. Això va fer veure la imperiosa necessitat de l'aliança, que per la seva pròpia diversitat va possibilitar que la varietat ideològica del moviment obrer fos assumida amb naturalitat.
Després d'octubre hi va haver sectors de l'anarcosindicalisme que van comprendre a la perfecció que el que calia fer era aprofundir l'experiència aliancista. Va ser el cas, per exemple, de Manuel Villar, el director de Solidaritat Obrera, que havia anat a Astúries per fer sobre el terreny una valoració d'octubre. En la "conclusió" del seu text, "l'Anarquisme en la insurrecció d'Astúries" fa la següent reflexió: "La CNT es va trobar l'octubre davant d'un fet insureccional del que no havia estat advertida ni per al qual se sol·licités col·laboració (...). Per la nostra part, va faltar la línia d'orientació col·lectiva de caràcter nacional, que assenyalés en tots els llocs la conducta a seguir (...). El greu defecte de la parcialización insureccional, que es va manifestar a gener i desembre de 1933, ha tornat a tenir, per desgràcia, una nova expressió en la lluita més àmplia i profunda d'octubre. Amb què es demostra d'altra banda que aquests errors de preparació i realització d'un moviment no són patrimoni exclusiu d'una determinada fracció del proletariat. Anem aprenent totes aquestes lliçons de l'experiència, que és la gran educadora. No n'hi ha prou que en una regió es produeixi el fet insureccional, per gran que sigui el seu poder expansiu. L'Estat necessita ser atacat a tot arreu (...). A l'l'avenç cap a un avenir millor ha de fer-se en endavant al preu de menors sacrificis i de resultats més eficaços, les lliçons de gener i desembre de 1933 i d'octubre de 1934 han de ser aprofitades" .(12) Así, no és d'estranyar que una Conferència Regional Extraordinària de la CNT a Catalunya, celebrada del 25 en 27 de gener de 1936, si bé es va demanar una actitud abstencionista per a les pròximes eleccions, proposta de la qual van fer cas omís destacats militants llibertaris com va ser el cas de Durruti, decidís "per gran majoria, per coincidència gairebé unànime, accepta en principi un projecte de pacte des del punt de vista exclusivament revolucionari, amb la Unió General de Treballadors" .(13) Unos pocs mesos després, el maig de 1936, durant el Congrés Confederal, el "Dictamen sobre Aliances Revolucionàries" diu: "Considerant que és fervent desig de la classe obrera espanyola l'enderrocament del règim polític i social existent, i fonament de dret que l'UGT i la CNT aglutinen i controlen al seu pit|si a la totalitat dels treballadors organitzats a Espanya, aquesta Ponència entén: Que la Confederació Nacional del Treball|Feina d'Espanya ha de dirigir-se oficialment i públicament a l'UGT, citant-la per a l'acceptació d'un pacte revolucionari" .(14) Así, el moviment llibertari era llest per caminar per la senda aliancista si s'ho proposava l'altra gran fracció del moviment obrer la socialista.
Pel prejudici "apolític" de la CNT requeia en l'esquerra del moviment socialista, liderada per Llarg Cavaller, la responsabilitat política d'aglutinar al moviment obrer per fer-li front a la reacció autoritària-feixista. El propi Llarg Cavaller havia dit que "el Partit haurà d'elegir entre ser secuaces dels republicans o seguir la línia d'octubre. Tots, tots, hem d'elegir" .(14) Él mateix va afirmar, correctament, que el Front Popular "pareixi els partits de classe, és el suïcidi" .(15) Malgrat tot, en franca contradicció amb el dit per l'esquerra del moviment socialista, el PSOE va elegir anar pel camí trillat d'una aliança electoral amb l'esquerra republicana que, a més de tenir prioritat en les candidatures, governaria en solitari. Això no era més que la reiteració de la coalició republicà-socialista de 1931-33 però amb l'agreujant que s'estava en una altra conjuntura, en un temps on s'anava a dilucidar amb les armes a la mà el triomf de la revolució social o de la contrarevolució autoritària-feixista, i en aquesta conjuntura un govern de la petita-burgesia republicana possibilitava l'alçament dels militars ja que no tenia|posseïa voluntat política per reprimir-los perquè li tenia més pànic a la revolució social que al moviment faccioso.
L'Octubre asturià havia demostrat que la victòria de la classe treballadora només era possible si se n'anava en unitat d'acció, però l'escolàstic apoliticismo de la CNT i la supeditació política del PSOE a l'esquerra republicana demostra que les dues grans fraccions del moviment obrer, malgrat que van tenir fogonades de comprensió teòrica de la realitat conjuntural, van acabar per formar el vagó de cua|cola de la petita-burgesia democràtica. Només el Cop d'Estat d'autoritaris i feixistes el juliol de 1936 mobilitzarà a la base del moviment obrer que anirà a la pràctica a la conquesta de la revolució social.

 

1 Manuel Tuñón de Lara. El Moviment Obrer en la Història d'Espanya. Vol. II, p.209. Laia (Barcelona, 1977). Francisco J. Romero Salvadó. Espanya 1914-1918, entre la guerra i la revolució, p.42. Crítica (Barcelona, 2002).

2Artículo de Luis Araquistain a El Socialista del dimarts 19 de desembre de 1916.

3 Véase el Manifiesto Fundacionalen Adelante, 10, desembre, 1933; El Socialista, 24, desembre, 1933; Comunisme, núm. 31, gener 1934. Xerris Durgan, BOC 1930-1936. Laertes (Barcelona, 1996), pàg. 240, ja dóna la data del 9 de desembre en recollir la informació directament d'ara endavant del dia 10. Aquest Manifest Fundacional està reproduït, per exemple, als següents llibres: Víctor Alba, La Alianza Obrera. Xúquer (Madrid, 1978), pp.189-190; B. Díaz Nosty, La Comuna asturiana. Zero (Madrid, 1974), pp.79-80; Tingui comunisme (1931-1934), edició de Jesús Pérez. Fontamara (Barcelona, 1978), pp.300-301. Maurín escriurà que "l'Aliança Obrera va néixer a Barcelona durant la primavera de 1933" (Revolució i contrarevolució a Espanya. Arena|Cercle Ibèrica (França, 1966), p.118): es refereix al procés que porta a la seva constitució i no a la constitució mateixa, que seria el desembre.

4 Andreu Nin. La Revolució espanyola (1930-1937), edició a càrrec de Pelai Pagés, pp.193-194. El Vell Talp (Espanya, sense any: encara que és de recent edició).

5 Véase l'article La Alianza Obrera, orígens, característiques i avenir a la revista La Nueva Era. Antologia d'una revista revolucionària: 1930-36, p.130. Introducció i selecció de Víctor Alba. Edicions Xúquer (Gijón, 1976).

6 Diego Abad de Santillán. Memòries 1897-1936, pp.213-215. Planeta (Barcelona, 1977)

7 Las cursives són del text.