Fundació Andreu Nin

13.12.08. 18 horas. “70 ANYS DEL PROCÉS CONTRA EL POUM”

PONENTS: Pelai Pagès, Pepe Gutiérrez, Reiner Tosstorff,
MODERADOR: Marià Delás.

 

EL POUM I LA REVOLUCIÓ
Des de la Dreta i els seus mitjans(COPI, ABC, El Mundo...) s'utilitza avui dia Andreu Nin per atacar a l'Esquerra. En aquest sentit hi ha un interès en parlar del POUM, pel que cal denunciar aquesta manipulació; Andreu Nin i el POUM són patrimoni de l'esquerra anticapitalista i del socialisme.

Hi ha, també avui en dia, un corrent d'esquerres, que encara que ja no qualifica els membres del POUM de ser agents del feixisme, sí que consideren que estaven fent-li el joc a Franco, en qualificar com " antisistema" les posicions d'aquest partit. Aquest acte que avui celebrem, és una garantia de superar les temptatives totalitàries, com ho va ser la persecució estalinista dels revolucionaris.
En plena República hi havia un corrent a favor de la revolució. Hi havia així mateix una trama colpista coneguda, però no es feia gens per part del govern republicà per parar-la, ja que la II República tenia més por de la revolució que al feixisme. Els historiadors estalinistas consideren el PSUC, com un partit revolucionari democràtic, i justifiquen el fet que per a aquest partit primer calia guanyar la Guerra. El POUM mantenia, al contrari, que només es guanya una guerra civil, per part del poble, mitjançant mètodes revolucionaris.
El POUM no estava en contra de la II República. Els treballadors havien vençut els feixistes a les principals ciutats després del Cop; d'allà la reivindicació, per part dels poumistas, d'un govern obrer i en contra de les institucions republicanes burgeses. En les jornades de juliol de 1936, el POUM, se sent molt petit numèricament, va tenir una presència fonamental en les lluites contra els revoltats a les principals ciutats i, a continuació, va organitzar les seves milícies per lluitar als fronts de guerra. A molts pobles els militants poumistas van desaparèixer; anant en davant donar la seva vida, primer enquadrats en les pròpies milícies del POUM i després en l'Exèrcit Popular de la República, també en la Batalla de l'Ebre. Els militants poumistas van lluitar i van donar la seva vida fins al final de la Guerra Civil.

LA GUERRA CIVIL I LA CONTRAREVOLUCIÓ
L'armament convencional subministrat pel govern soviètic, a costa de les reserves d'or del Banc d'Espanya; era obsolet, no així l'artilleria pesada (tancs) ni l'aviació. Stalin no tenia intenció que la Guerra Civil la guanyés el bàndol republicà, però li interessava allargar-la el més possible, per a, mentrestant, aconseguir un acord amb Hitler.
La Guerra Civil va ser el pròleg de la II Guerra Mundial a partir de maig de 1937, però en l'Estat Espanyol des de Juliol de 1936 fins als "Fets de Maig de 1937", hi va haver un procés revolucionari que entronca amb la Revolució d'octubre de 1917. La CNT durant els "Fets" es manifesta en realitat com un gegant amb peus de fang; no pot aguantar el tipus, per la qual cosa haurà de sortir del Govern de la Generalitat i del primer govern Negrín

EL PROCÉS CONTRA EL POUM
L'arribada de Negrín al poder representa un increment de la militarització de la rereguarda republicana. Després dels "Fets de maig" es crea, mitjançant un decret " Ad Hoc", el tribunal que jutjarà el POUM; el Tribunal Central Especial contra l'Espionatge i Alta Traïció.
Negrín il·legalitza un partit, el POUM, sense tenir potestat per fer-ho; ja que Llarg Cavaller s'havia negat prèviament a il·legalitzar-lo, malgrat les pressions dels ministres comunistes del seu govern. La il·legalització d'un partit requeria una sentència judicial i aquesta es materialitzarà l'octubre de 1938; és a dir quan el POUM portava més d'any i mig en la clandestinitat. Aquesta il·legalitat jurídica, una altra més, es va realitzar sota pressió soviètica.
L'historiador Ángel Viñas considera que Negrín no era l'home de l'URSS dins del PSOE. Tanmateix, està acreditat que respecte al Procés contra el POUM, Negrín tenia el mateix discurs que el PCE.
En la primera informació que apareix en "L'Avantguarda", sobre una "trama d'espionatge descoberta a Barcelona", després de la il·legalització del POUM i la detenció dels seus dirigents, no s'esmenta ni a Nin ni al POUM.
Els dirigents del POUM empresonats van tenir gran suport solidari nacional i internacional. La delegació del POUM a París, dirigida per Narcís Molins i Fábrega, va realitzar una gran campanya internacional de defensa del POUM i de denúncia de la desaparició de Nin. Els membres del POUM alhora que van organitzar la solidaritat amb els seus companys empresonats i les famílies d'aquests, van desenvolupar una estructura política clandestina i van continuar editant la seva premsa il·legalment; "La Batalla" i "Joventut Obrera".
El Procés contra el POUM se celebra molt tard; tres mesos abans de la caiguda de Barcelona, un any i mig després dels "Fets de maig". Es volia escenificar un "Gran Procés", que evidenciés que a la rereguarda republicana el POUM espiava a favor de Franc. La República, després dels "Fets", estava perdent la guerra; no hi havia batalles, ni victòries republicanes, importants. El Procés contra el POUM es produeix, precisament, durant l'última batalla important de la Guerra Civil; la Batalla de l'Ebre.
La fermesa revolucionària dels militants del POUM es va posar de manifest en el Procés, convertint el mateix en un altaveu propagandístic de la injustícia que eren objecte. Els dirigents del POUM encausats no claudicaran, com en els "Processos de Moscou"; no renunciaran als seus principis. El coratge de la seva actitud desmuntarà la trama estalinista d'intentar presentar el POUM com un partit feixista. El primer advocat dels encausats, Benito Pavón, renunciarà a la defensa dels membres del POUM per les pressions rebudes, que també van sofrir els jutges que componien el Tribunal; encara que aquests es van mantenir ferms.
Les diferències entre els "Processos de Moscou" i el de Barcelona (contra el POUM) rauen que Nin representava una revolució i que, malgrat les tortures a què va ser sotmès, no podia flaquejar perquè d'aquesta manera arrossegaria els seus companys. Andreu Nin, en morir a conseqüència de les tortures sofertes sense que poguessin engegar-li una "confessió" inculpatòria contra el seu partit, va salvar els seus camarades poumistas, que tampoc no van capitular; el que va fer que els testimonis de la defensa en el Procés tampoc no ho fessin. En el Procés contra el POUM hi va haver una cadira buida amb el retrat de Nin i un ram de flors, que davant de la presència a la sala del judici de la vídua de Nin, Olga Tareeva, ningú no es va atrevir a treure.
Hi va haver molts militants del PSOE i de l'UGT que no van acceptar les calúmnies abocades contra el POUM. Així mateix, en una carta firmada per una sèrie de personalitats, des de Llarg Cavaller fins a Lluis Companys, aquests denunciaran el Procés, defensaran els encausats i exigiran l'amnistia.
La sentència, amb tot, no declararà els militants del POUM com a espies, sinó com a revolucionaris. La Censura va impedir la publicació de la sentència, que es va convertir en una arma de propaganda per als militants del POUM, que van haver de fer grans esforços per divulgar-la. La sentència no va agradar ni al PCE ni als agents estalinistas. En un document enviat des de Barcelona pels agents de la NKVD, el desembre de 1938; es critica, per part d'aquests mateixos agents, la passivitat del PCE durant la campanya d'"escalfament" de l'opinió pública prèvia a la celebració del Procés, així com la condescència amb els encausats poumistas per part dels jutges del Tribunal i dels ministres testimonis de la Defensa.
L'agent estalinista Palmiro Togliatti escriuria a Moscou en 1938-39 reconeixent que ells (els estalinistas) no havien pogut trencar l'hegemonia de la CNT i del POUM en el moviment obrer de Catalunya.
La sentència del Procés contra el POUM va ser una derrota de l'estalinisme, malgrat les manipulacions de la premsa comunista, que afirmava haver-se comprovat que els membres del POUM eren agents de Franco. El Procés contra el POUM va fracassar perquè els militants poumistas no van claudicar com en Moscou i, a més, el POUM va continuar actuant en la clandestinitat.

EL LLEGAT DEL POUM
L'assassinat a Berlín, el 1919, de Rosa Luxembourg i Karl Liebknecht, va ser realitzat per sicaris militars ultradretans que el SPD "va deixar fer" el treball brut. Això és el mateix que va ocórrer després dels "Fets de maig" i la desaparició d'Andreu Nin, però en aquesta ocasió el complot se'ls va escapar de les mans i els va donar molts problemes als seus organitzadors; els estalinistas. Andreu Nin té un caràcter simbòlic com assassinat en la Guerra Civil. Era al costat de Joaquín Maurín el militant comunista millor preparat de l'Estat Espanyol; traductor dels clàssics russos i escriptor polític de gran vigència.
Olga Tareeva, la seva vídua, considera que la tragèdia d'Andreu Nin, és la de Karl Liebknecht, la de Rosa Luxembourg; la tragèdia del socialisme.
La idea de liquidar el POUM va resultar un fracàs. El POUM no es va acabar amb la seva il·legalització i expulsió dels organismes públics. Els 8.000 milicians de la 29a Divisió (del POUM), després de la seva dissolució, van poder salvar-se igualment perquè els batallons de la CNT els van obrir les seves portes. El POUM va ser el primer partit en organitzar-se en la clandestinitat franquista, perquè aportava el bagatge de la seva experiència en la lluita clandestina durant la II República.
El llegat del POUM és el llegat de la tradició revolucionària del socialisme democràtic. El socialisme del segle XXI serà democràtic o no serà

 

Pello Erdoziain

 

 

Google
WWW http://fundacioandreunin.com